Avui he vist una notícia que m'ha deixat parada. No és el tema en sí sinó la persona que ho ha fet i els motius. M'explico. Recordeu aquella gallega a qui van trobar droga a la maleta quan estava a Cancun de viatge de noces? Suposo que sí, doncs bé aquesta noia surt en portada de l'Interviu despullada. Ja us he dit que no és el tema del destape el que m'ha deixat parada (cadascú que faci el que vulgui, només faltaria!) sinó que la noia, a partir d'aquest fet que la va convertir en coneguda o semi popular s'ha apuntat al carro de totes aquestes persones que han sortit del no res i que guanyen milionades per anar a programets del cor i s¡ha decidit a ser portada de l'Interviu. No sé, potser m'ha sorprès perquè quan vaig conèixer el cas em va semblar una persona com jo o qualsevol altra que es podria trobar en aquesta situació, i veure que explotava això per fer calés fàcils m'ha decepcionat. És que no queda ningú en aquest país que no vulgui aconseguir diners fàcils fomentant el morbo, i la calúmnia? Ho sento però em rebenta que hi hagi persones que hagin estudiat una carrera i hagin treballat com negres i acabin cobrant una misèria en qualsevol lloc mentre personatges que ningú sap d'on han sortit, sense cultura ni respecte vers els altres, monopolitzin els mitjans de comunicació i es facin d'or a costa de les misèries d'ells i dels altres.
Buff! m'he quedat ben tranquila. Per als que us faci gràcia veure la foto de la portada hi podeu anar des d'aquí.
[@more@]
Jo també he flipat. Per una banda, penses “mira, la noia, de la desgràcia n’ha tret profit”, però per l’altra, és això que comentes, que cada cop més veiem més casos de “diner fàcil i ràpid” mentre que els que estudiem ens morim de fàstic en feines que mantenen un esclavatge invisible.
Realment és acollonant…. ara quan marxi de viatge fotré una miqueta de farina a la maleta i…. aviat em veureu a Cronicas marcianas (ai no, que això no ho fan ja….)… bé, a qualsevol merda de programa aquest explicant com em van sodomitzar i fent-ne una representació….
El meu comentari anava a girar la voltant d’una idea que acabes de comentar tot just ara: el de la dignitat. Sempre ens quedarà la dignitat!. A banda d’això, cal també que ens preguntem quina és l’escala de valors que tenim i, a partir d’aquí, com encabir-la amb els nostres objectius a la vida. Així, a mi, per exemple, no em fa gens d’enveja que aquesta galega surti a una revista (despullada o sense despullar), ni que sigui famosa… i menys quan l’únic “”"mèrit”"” de què pot fatxendejar és el de ser maca.
No cauré en la fal·làcia de sostenir que no m’agradaria tenir més calers dels que pugui tenir ara mateix (tan bé que anirien, oi?!), però aconseguir-los d’aquesta manera no m’interessa.